Mètrica

Concepte de vers

La paraula vers prové del vocable llatí versus que significa línia o línia d’escriptura. Per això, un vers és una unitat mètrica formada per un nombre determinat de síl.labes sotmeses a una rima que ocupen l’espai físic d’una línia en una composició poètica.

Característiques del còmput sil.làbic en català

El nombre de síl.labes només s’ha de comptar fins a la darrera síl.laba tònica del vers. Això suposa que:

1r. Si el vers acaba en paraula aguda, el nombre de síl.labes és el mateix que apareix en el vers.

Ex: “Llarga tremolor de vent” = 7

2n. Si acaba en paraula plana, no es compta l’última síl.laba.

Ex: “Iris d’esfera” = 4

3r. Si acaba en paraula esdruíxola no es compten les dues últimes síl.labes.

Ex: “Quin pedestal per l’estàtua = 7

Característiques del còmput sil.làbic en castellà

Es compten totes les síl.abes del vers fins a la darrera síl.laba tònica, però n’hi sumarem sempre una de més.

Ex: “En faz de gran aflicción” = 7+1= 8

Ex: “Dijo mi secreto” = 5+1= 6

Ex: “Dejaron el féretro” =5+1=6

Classes de versos en català

Art Menor

Considerem versos d’art menor aquells que mesuren 8 o menys de 8 síl.labes. En funció del nombre de síl.labes rebran un nom o altre. Vegem les varietats que hi ha:

  • Tetrasíl.lab (4), pentasíl.lab (5), hexasíl.lab (6), heptasíl.lab (7), Octosíl.lab (8)

Art Major

Els versos d’art major són aquells que mesuren més de 8 síl.labes i són els següents:

  • Eneasíl.lab (9), decasíl.lab (10), hendecasíl.lab (11), alexandrí (12)

Classes de versos en castellà

El concepte d’Art Menor i Art Major funciona exactament com en català. Ara bé, pot haver-hi algun canvi en el nom que reben els versos. Vegem-ho a continuació:

Arte menor

  • Bisílabo (2), trisílabo (3), tetrasílabo (4), pentasílabo (5), hexasílabo (6), heptasílabo (7), octosílabo (8)

Arte Mayor

  • Eneasílabo (9), decasílabo (10), endecasílabo (11), dodecasílabo (12), alejandrino (14)

La sinalefa i l’elisió

La sinalefa és un fenomen que es produeix a l’interior del vers i que influeix també en el còmput sil.làbic. Té, però, matisos diferents en català i en castellà.

En castellà es produeix quan una paraula acaba en vocal i la següent comença també per vocal, comptabilitzant només una sola síl.laba.

Ex: “Es-te- mun-do es -el –ca-mi-no”. La lletra o i la lletra e formaran una sola síl.laba.

De tota manera és un element d’una certa flexibilitat. Els autors, de vegades, no la tenen en compte, sobretot si hi ha una pausa o si la vocal de la segona paraula és tònica.

En català, la sinalefa només es produeix quan la unió d’aquests sons vocàlics (final de paraula i principi de la següent) dóna com a resultat la formació d’un diftong.

Ex: “Res-po-neu-me i- re-pa-rau”

Hi ha també un altre fenomen, en català, al qual anomenen elisió. Consisteix a suprimir una vocal àtona formant una sola síl.laba, quan entren en contacte les dues vocals de final de paraula i de principi de la paraula que segueix.

Ex. “En una ca-sa estimada”

Les llicències poètiques

Entenem per llicències poètiques certes arbitrarietats mètriques que es permeten els autors. Reben el nom de dièresi i sinèresi.

La dièresi consisteix en la destrucció d’un diftong, és a dir, d’una sola síl.laba fer-ne dues. La seva finalitat és la d’afegir una síl.laba més al vers per conservar la regularitat mètrica d’un poema. En la poesia catalana, però, es dóna amb molt poca freqüència. Seria una dièresi si per exemple en un poema trobéssim la paraula “aire” dividida en tres síl.labes (a-i-re) en comptes de dues (ai-re) que és com realment li correspondria.

La sinèresi és exactament el contrari. Consisteix a fer una sola síl.laba de la unió de dues vocals que no formen diftong, amb la finalitat de restar una síl.laba. Per exemple la paraula “aeronau”, gramaticalment ha de separar-se en quatre síl.labes (a-e-ro-nau), però si fem servir la sinèresi, la dividirem només en tres (ae-ro-nau) tot formant un fals diftong.

La rima

La rima d’un poema consisteix en la repetició total o parcial de fonemes, en diferents versos, a partir de l’última vocal tònica de cada vers. Existeixen diversos tipus de rima:

Consonant: es repeteixen tant els fonemes vocàlics com els consonàntics.

Ex. “roses” / “coses” La rima és: –oses

Assonant: només hi ha igualtat en els fonemes vocàlic.

Ex. “canta” / “salva” La rima és: –a..a

També hi ha dos o tres tipus de rima en funció de la situació de la vocal tònica final del vers, segons sigui aguda, plana o esdruíxola. Vegem el nom que rep en cada cas:

Masculina o aguda: quan l’últim accent del vers recau en una paraula que és aguda:

Ex:

Adéu, vila regalada,

Adéu, vila del Vendrell,

Que fas una olor mesclada

De garrofa i vi novell. (Josep Carner)

Femenina o plana: quan l’ùltim accent del vers recau en una paraula que és plana:

Ex:

Jo tenia cinc anys; anava a estudi

en mon humil poblet de Folgueroles;

de mos pobres esplets digne preludi,

portava sota el braç les beceroles.(Jacint Verdaguer)

Esdruíxola: quan l’últim accent del vers recau en paraula esdruíxola.

Ex.

I a trenc d’albada, lleu transparència

còbits que piulen pels olivers.

I sempre un clima d’indiferència(J.M. de Sagarra)

Vers blanc

Tipus de vers sense rima, però subjecte a una uniformitat sil.làbica.

Els versos blancs decasíl.labs amb cesura a la quarta síl.laba reben el nom de versos estramps.

Vers lliure

Tipus de versos no sotmesos a cap norma, ni de mètrica ni de rima.

Concepte d’estrofa

Una estrofa és un conjunt estructurat de versos que es relacionen entre si pel nombre de síl.labes i pel tipus de rima utilitzada.

%d bloggers like this: